nilaveli

ha passat el que no volíem que passés, arribar de nit a Trincomalee.

acostant-nos amb el tren vam poder veure la presència militar a la zona. a l'estació tot el món és registrat menys a nosaltres tres ...

un tuc-tuc ens porta fins nilaveli uns quilòmetres al nord on es troben fantàstiques platges paradisíaques. anem desorientats per la foscor, de tant en tant el conductor desaccelera per passar un control militar, ens impressiona.

arribem a l'hotel situat a la mateixa platja, som els únics inquilins. el cel està cobert d'estrelles. passem la nit amb el so de la mar i ja de bon matí ens porten amb barca a uns illots que hi ha a pocs quilòmetres, aigües transparents i sorra de coral. a l'estona van arribant turistes locals.

a la tarda passegem prop del hotel, podem observar restes d'edificis a la mateixa sorra conseqüència del tsunami.

un senyor ens convida a visitar una escola de màxim 15 nens, encantats no paren de riure i es deixen fotografiar. al material escolar podem llegir les sigles de "unicef". la zona és bastant pobre i la gent surt de les cases per dir-nos hello! no veiem un sol turista.

aquesta nit ens hem preguntat si ha estat una temeritat arribar fins aquí. escric aquestes línies sopant sol, en el menjador, la noies van preferir quedar-se a l'habitació. és de nit i se senten veus fora però no veig a ningú.

hi ha poca llum, em sento a gust, sento el mar i els nudels amb verdures estan deliciosos.